SINÒNIMS: Washingtonia robusta; Pritchardia robusta; Neowashingtonia robusta
CAT: washingtònia, palmera mexicana
ES: washingtònia, palmera de abanico mexicana
FAMÍLIA: Arecaceae
DISTRIBUCIÓ: nord-oest de Mèxic (península de Baixa Califòrnia i, puntualment, Sonora)
Una palmera washingtònia pot viure un segle si té bones condicions, sòls ben drenats, una poda correcta i una bona prevenció de malalties. Les ferides a l’estípit (tronc), les males podes o els embassaments repetits podrien escurçar notablement la seva vida útil.
La washingtònia és una palmera de tronc robust i esvelt, de creixement ràpid, revestit pels restes de les fulles seques, que formen un vestit característic, i pot assolir els 25-30 metres d’alçada. Les seves fulles, en forma de ventall, disposen de pecíols espinosos i de filaments terminals quan són joves. A la base de les fulles neix la inflorescència, amb flors color crema, ramificada i pendulant, que pot arribar a fer de 2 a 3 m de longitud. Els fruits són petits, esfèrics, de 6-8 mm de diàmetre, molt nombrosos i de color negre.
El nom de l’espècie és en honor a George Washington (1732-1799), primer president dels Estats Units.
Es poden diferenciar dos tipus de washingtònies: la robusta o palmera mexicana i la filifera o palmera californiana. La robusta presenta un tronc més fi i tendeix a ser més alta, amb fulles més grosses i filaments més escassos en madurar. La filifera sol mostrar més filaments en els marges de les fulles i resisteix millor el fred intens. A més, hi ha molts d’híbrids que combinen característiques d’ambdues subespècies.
ESTAT DE CONSERVACIÓ: apareix catalogada per la UICN com a LC (preocupació menor). Les tendències de les poblacions naturals són estables. Actualment, amb l’augment de temperatures pel canvi climàtic, aquestes palmeres es comporten com a invasores en les zones on han estat introduïdes, com el Mediterrani, i es recomana eliminar la floració anualment abans de la dispersió dels fruits.
FENOLOGIA: floreix de maig a juny. Les fulles moren quan acaba l’estiu i es queden aferrades al tronc. Una palmera cultivada no floreix fins als 19-20 anys.
FORMA VITAL: faneròfit caulinar no ramificat, de tron únic (estípit).
HÀBITAT: matollar desèrtic de la península de Baixa Califòrnia (Mèxic). Són zones àrides propenses a inundacions i oasis desèrtics. Tolera els incendis, que poden augmentar la producció de fruits i afavorir el creixement de plàntules en reduir la competència d’altres espècies. Les àrees on es troba estan protegides.
USOS: aquesta palmera, de creixement ràpid i baix manteniment, és especialment emprada en zones càlides i costeres per la seva resistència a la salinitat, al vent i a situacions de sequera moderada. No necessita gaire manteniment i s’adapta a sòls pobres sempre que tenguin un bon drenatge.
AL JARDÍ BOTÀNIC: Les palmeres Washingtonia filifera subsp. robusta que decoren l’entrada del Jardí Botànic des de 1989 sempre s’han cuidat com si fossin nostres, malgrat estar plantades dins la zona propietat de Carreteres. Tres anys abans d’obrir al públic, el metge Bartomeu Colom les va regalar per embellir la partió de la finca des Camp den Prohom amb la carretera de Desviament. Es va optar per les Washingtonia per la seva rapidesa de creixement i el menor manteniment que requereixen.
La poda de la faldilla de fulles seques només es va realitzar els primers anys per motius de seguretat, deixant-la intacta, tal com es presenta en estat silvestre, a partir dels 3-4 m del terra, respectant així la seva morfologia natural i la seva funció ecològica.
El mes de novembre de 2025, les Washingtonia foren podades presumiblement arran de queixes d’un veïnat. Es va eliminar la faldilla de fulles seques aferrades a l’estípit (tronc) i, a més, es va deixar la feina a mitges, amb restes de fulles lignificades formant patrons irregulars que donen una imatge poc adequada a l’entrada del Jardí Botànic.
Aquesta poda és una qüestió estètica que tendrà un cost elevat a partir d’ara, ja que caldrà recuperar la dignitat de l’entrada assumint, per part de qui pertoqui, el manteniment definitiu d’aquestes palmeres, respectant les pràctiques de conservació i, sobretot, acabant la feina que s’ha deixat a mitges. Només així podrem garantir que l’entrada del Jardí Botànic recuperi el valor estètic que sempre s’ha procurat preservar.
